Ús i abús del riu

Al riu Llobregat, igual que en molts altres rius arreu d’Europa, s’ha produït històricament dos tipus d’utilització característica de l’aigua com a recurs que val la pena mirar amb atenció. Des de principis del segle XX l’aparició de grans conurbacions a mesura que les poblacions es desplacen del camp a la ciutat genera problemes d’abastiment que incrementen la pressió sobre el recurs. La mateixa industrialització comporta la proliferació de les minicentrals hidràuliques al costat dels rius per a la producció energètica. Posteriorment, començaran els problemes de qualitat de l’aigua, que podrem consultar en un altre apartat.

Abastiment d’aigua a la Regió Metropolitana de Barcelona

il 17

Fig. 1 Acuífero del Llobregat

Font: El Medi Ambient, TV3

El 1905 la Real Orden 26/04/1905 donava  per primera vegada permís d’explotació de l’aqüífer del Llobregat a Cornellà a la Sociedad General de Aguas de Barcelona (avui Aigües de Barcelona).

il 16

Fig. 2 Potabilitzadora de Sant Joan Despí

Font: CCOO

Amb una concessió de 31,5 hm3/any, l’objectiu era cobrir les demandes d’abastiment de la població de Barcelona i la seva àrea d’influència, degut a les limitacions a les què havia arribat l’aqüífer del Besòs, fins aleshores utilitzat.

Fig. 3 Folum d’aigua concessionat (1905)

Font: Revista de Obras Públicas

La demanda creixent d’abastament per usos industrials i urbans de l’àrea metropolitana de Barcelona durant el segle  XX obligà a recórrer a noves fonts de subministrament. Així al 1921 s’obren 2 nous pous a Cornellà i més tard al 1955 es fan captacions d’aigües superficials a Sant Joan Despí. Al anys 80s Aigües Ter-Llobregat (ATLL) obriria un nou aprofitament d’aigües superficials a Abrera (de 4 m3/s), incrementant el volum d’extracció d’aigua del Llobregat.

il 15

Fig. 4 Captacions d’aigua a la Conca del Llobregat

Font: Aigües de Barcelona

Avui dia, el sistema públic d’abastiment d’aigua de Barcelona i l’àrea metropolitana disposa de dues ETAPs (a Sant Joan Despí i Abrera, amb volums de captació de 100-120 hm3/any i 12-16 hm3/any respectivament) i la recentment oberta dessalinitzadora del Llobregat de l’ATLL amb una capacitat de tractament de 60 hm3/any. En total es comptabilitza un volum d’extracció del sistema públic de 172-196 hm3/any, només per a usos públics.

L’aigua com a font d’energia

A mitjans  del segle XIX, la màquina de vapor – combustió del carbó – era la font d’energia més utilitzada a les fàbriques dels nuclis urbans; però el carbó autòcton no donava per cobrir les necessitats de la indústria a Catalunya, i això obligà a importar-lo. Però el carbó importat es reservà a les fàbriques del litoral que no podien recórrer a cap altra font d’energia, mentre que aquells sectors industrials que podien optar a altres solucions, buscaren una alternativa més assequible i barata: l’aigua. Això feu que moltes indústries abandonessin els nuclis urbans per instal·lar-se a les valls fluvials de l’interior, a la cerca de l’aigua dels rius. De fet, però, no seria una novetat, perquè al món rural l’aigua com a font d’energia ja era prou coneguda i gaudia d’una llarga tradició d’ús. La construcció de les colònies se situaria principalment als meandres per aprofitar la crescuda de velocitat de l’aigua o buscant les diferències de nivell. Al Llobregat de fet, no se’n va perdre ni un centímetre de desnivell: a la vall alta del riu se situà una colònia cada quilòmetre i mig.

il 13

Fig. 5 Vista aèria de la colònia de Viladomiu

Seguint l’esquema dels molins hidràulics, l’aigua es captava a la resclosa i a través del canal es conduïa cap a la fàbrica on s’aprofitava la força de la seva caiguda per fer girar les rodes hidràuliques. Més endavant les rodes es van anar substituint per turbines. Aquestes tenien una major capacitat per absorbir la força de l’aigua. Moltes d’aquestes turbines encara avui estan en funcionament. Amb els anys, la utilització de l’aigua per a la producció energètica comportà la creació de petites minicentrals que obligaven a curtcircuitar el riu des d’un centenar de metres a uns quants quilòmetres (al Llobregat se’n contaren fins a 55, mentre que al Cardener arribaren a 25 minicentrals).

il 12

Fig. 6 Il·lustració de la Colònia de l’Atmetlla de Merola

Els increments de producció i la demanda creixent de cabal per cobrir les necessitats d’aquesta farà que l’impacte sobre el riu sigui cada cop major a causa de la reducció dels cabals circulants.

 Les colònies tèxtils del Llobregat

Possiblement cap riu del món no ha estat objecte d’un aprofitament tant exhaustiu com el del indigent Llobregat”

Pierre Desfontaines

Al Llobregat, al seu pas entre els pobles de Balsareny i Berga, es dóna la seqüència de fàbriques tèxtils més intensa dels rius catalans: 18 fàbriques en un tram de 28 quilòmetres.

L’abundància, densitat i homogeneïtat formal fan de les colònies un fenomen que caracteritza el paisatge de les comarques del Berguedà i del Baix Llobregat. La seva aparició, a mitjans  del segle XIX, s’explica per l’aprofitament de l’aigua com a energia alternativa al carbó. Es van instal·lar a les zones rurals per aprofitar els cursos dels rius i es concentren al Ter i al Llobregat.

il 11

Fig.7 Mapa de les colònies tèxtils al Llobregat

Font: Consorci del Parc Fluvial del Llobregat

El sistema de colònies ja era present a mitjans del segle  XVIII a Anglaterra i també a Suècia i Finlàndia. Aquest sistema va permetre als amos assolir una “pau social” i una situació de control sobre els treballadors que a les fàbriques de Barcelona i rodalies era molt difícil d’aconseguir. A més, un llei de l’any 1868 permetia a les indústries ubicades en zones rurals quedar exemptes de la contribució industrial. Si a més hi afegim que la Llei d’Aigües de 1866, revisada el 1879, concedia permís per la utilització de l’aigua com a font d’energia gratuïta, eximint novament l’empresari de pagar els impostos per la construcció industrial durant un període de 10 anys, entendre’m perquè aquest tipus d’activitat es va estendre tant ràpidament per les conques catalanes, especialment la del Llobregat.

il 10

Fig. 8 Vista aèria d’una colònia

La  majoria dels treballadors que es van incorporar a les noves fàbriques eren camperols del Berguedà i les comarques veïnes; a partir de 1880 les colònies es configuren com veritables pobles industrials. A la segona meitat del segle  XX la crisi del tèxtil va comportar el tancament de la majoria de les colònies – Cal Rosal, la més gran de l’Alt Llobregat amb 1.200 treballadors, va tancar al 1980 i va suposar una commoció a la comarca – i el final d’un model. El territori patí una forta recessió amb el tancament d’aquesta indústria.